"Rossa del pubis", J.N. Santaeulàlia

1 d'agost  

Es diu Laura (precisament Laura!) i l’estimo com un boig. Què hi puc fer? No m’havia enamorat des dels quinze anys i m’ha hagut de revenir ara, quan ja en tinc trenta-set. M'havia quedat enclaustrat al pis des de finals de curs, voltat de muntanyes de llibres, redactant un estudi que havia de lliurar a l’editor abans de l’octubre, suportant estoicament la calda de l’estiu romà. I de cop, fa una setmana, van trucar a la porta i, quan ja em pensava que seria un testimoni de Jehovà o un venedor d’aspiradores a domicili, me la trobo davant meu, somrient, presentant-se (Laura!), decantant el cap amb una gràcia infinita, apartant-se amb la ma un rínxol de cabells rossos que li havia caigut sobre els ulls, blaus d'un blau celestial. Un àngel baixat del cel. Va haver de repetir-me que ella i el seu company s’estaven instal·lant al pis del costat i que si li podia deixar un tornavís. Des d'aquell dia, la meva vida és un infern. M’esforço a treure-me-la del pensament i, quan ho aconsegueixo, de seguida la hi trobo a faltar. No he pogut escriure ni un full més de l'estudi. En lloc de treballar, faig vida de sargantana, tot el dia encastat a la paret que em separa d’ella, seguint-la d’un costat a l’altre, de la cuina a la cambra, de la cambra al lavabo. Ah, saber que la tinc al costat, escoltar la música que posa, sentir com fa el llit, com cuina, com es dutxa, i no poder-la veure!

Tres o quatre dies més tard, me la vaig trobar a l'ascensor. Duia un perfum que m’ofuscava i em feia rodar el cap. Ella somreia. Jo no sabia que dir. A mig trajecte, vam intercanviar quatre frases fetes sobre la calor de l’estiu a Roma. És de Trieste, ella. «I vostè?» Li vaig prohibir que em tractés de vostè. «Tan gran em veus?» Tornà a somriure i em tracà de tu. «Romà de soca-rel», li vaig dir, orgullós.

Mai, mai no he sentit una veu tan dolça.

(...)

1 de setembre

Al·leluia! Avui el monstre i ella se n’han anat de vacances. Quin descans! Laura m’ha passat un paper per sota la porta. «T'estimo molt. Fins l'octubra.» Octubra. He llançat la nota a la paperera i m’he posat a escriure com un boig. Abans de l'octubre, canviaré de pis. No seria mai feliç, jo, amb una dona que fa faltes d’ortografia.

Escriu un text narratiu que expliqui què va passar durant tot el mes d'agost, és a dir, escriu el nus.